La Mariam tenia cinc anys quan va sentir per primera vegada la paraula Barami.
Va ser un dijous, segur. Ho havia de ser, perquè la Mariam recordava que aquell dia havia estat nerviosa i amoïnada de la manera en què només ho estava els dijous, quan feia les classes de piano a l’Acadèmia Imperial de Música i Art Dramàtic de Viena, el conservatori més important de la ciutat. A la Mariam von den Rente, però, no li agradava tocar el piano, i encara li agradava menys la fèrria disciplina de la senyoreta Astrid, que sovient la treia de polleguera: Mariam, així no! Malament Mariam, una altre vegada! … Ostres, que només tenia cinc anys, i si per ella fos, hagués preferit quedar-se a casa jugant amb les seves nines! Era l’any 1934, i la seva família pertanyia a l’alta societat de la ciutat. El pare havia nascut allà i treballava a l’Ajuntament, la mare era francesa i cuidava de la família ajudada per la señora Constança, una dona gran que pràcticament vivia a la cuina del gran pis familiar, al centre de la ciutat. La Mariam tenia dos germans grans, el Franz i el Gustav, un més petit, l’Albert, i un altre més que venia en camí.
Però aquell dijous va ser diferent. Un nen nou va arribar a la classe de piano. Es deia Ezequiel Barami. La Mariam havia escoltat alguna vegada aquell nom, Ezequiel, però mai el cognom. Ella no ho sabia encara, però aquell nen era jueu, un aspecte de vital importància en els foscos temps que s’apropaven. L’Ezequiel tenia un parell d’anys més que ella, i ja des d’aquell primer dia va demostrar unes aptituds i una destresa al piano molt especials. El seu pare era banquer i ell somiava en ser un famós concertista de piano a les corts europees.
Els dos nens es van fer molt amics, tot i que de vegades la Mariam no podia evitar sentir una mica d’enveja d’ell per la seva insultant facilitat al piano. Fins i tot, un dia li va demanar que no ho fes tan bé, amb l’excusa de continuar junts a classe el proper any. Ezequiel, amb molta paciència, ajudava a millorar a la seva amiga els dies que berenaven junts a casa d’ella, on hi havia també un vell piano de paret que fins al moment només s’havia fet servir algunes tardes d’hivern vieneses, quan la mare el teclejava amb més voluntat que habilitat. Per la seva banda, el nen també l’envejava a ella en secret: Mariam tenia molts germans (la petita Hildegard havia nascut a principis de l’any 1935), però ell era fill únic i sovint s’avorria a casa.
Tot va canviar el dia 12 de març del 1938, quan Alemanya es va annexionar Austria com a província del III Reich. Els llibres d’història recordarien aquell dia com el del Anschluss, literalment ‘annexió’ o ‘reunió’. Austria va deixar de ser una nació independent, i els seus funcionaris públics van passar a dependre dels alemanys. També a partir d’aquell canvi, molts mestres i estudiants van ser expulsats del conservatori per motius racials. Entre ells l’Ezequiel.
El pitjor, però, estava per arribar. Les grans comunitats jueves de Viena i Graz van ser aviat sotmeses a la discriminació hitleriana. Moltes persones van ser detingudes. Una tarda de principis de maig, després de l’escola la Mariam va pujar a les golfes de casa per buscar un llibre antic que li havia demanat el pare. Es va donar un bon ensurt al trobar-se allà a l’Ezequiel. Feia dies que no l’havia vist al conservatori.
– Qué fas aquí?
– Si us plau, no cridis. Mariam, no se que fer. Avui quan he arribat a casa no he pogut entrar. La porta tenia una creu groga i la mare no m’ha obert com sempre. Un dels veins m’ha dit des de darrera de la seva finestra que als meus pares sel’s havien emportat uns homes amb gavardina llarga i un braçalet negre, i que jo faria bé de còrrer i amagar-me, perquè aquests homes tornarien a buscar-me. No m’ha volgut deixar entrar a casa seva, m’ha dit que tenia por. Jo no sabia que fer, i he vingut cap aquí. En un descuit de la senyora Constança he entrat i m’he amagat on he pogut.
– D’acord. No et preocupis. Ara et portaré un got de llet i unes galetes. Ja pensarem qué farem.
La situació es va perllongar uns quants dies més. Després de cada sopar, la Mariam anava d’amagat a la cuina i posava en un platet una mica del que havia sobrat i un bocí de pa, afegia un bol amb aigua, i li portava a l’Ezequiel a les golfes quan ningú la veia. Quan podia, a més, li deixava galetes, xocolatines o una mica de llet. Aquesta situació podria haver durat molt més temps, però uns dies després el pare va arribar a casa amb molt mala cara. L’havien fet fora de l’Ajuntament a causa de les seves idees contràries al nou règim. Veient la situació, aquella mateixa nit van decidir que la família havia d’emigrar cap a París, d’on era la mare. Amb una mica de por, la Mariam va haver de confessar que tenien un hoste inesperat a les golfes.
Per la seva sorpresa, el pare no es va enfadar gens. Tot al contrari: quan la Mariam li va dir, va abraçar-la i li va agraïr que hagués tingut aquesta valentia i aquest bon esperit per ajudar als altres. Li va dir que no patís, i que ell ja pensaria un pla.
Pocs dies després els von den Rente abandonaven Viena. El pare, aprofitant els seus antics contactes en l’Ajuntament, va aconseguir un certificat de família en el que constaven ell mateix, la mare i els sis fills: Franz, Gustav, Hans, Mariam, Albert i Hildegard. Abans de marxar amb tota la família i la senyora Constança, la Mariam va avisar al seu nou germà:
– A partir d’avui, ja no seràs mai més l’Ezequiel Barami. Des d’ara et dius Hans von den Rente. No vull que pronunciis mai més el teu antic cognom, ni tan sols vull que hi pensis en ell. Ho entens?
El nen només va gosar d’assentir amb el cap. La paraula Barami va desaparèixer per sempre del vocabulari de la família von den Rente.
FI