El senyor Scott va tancar els ulls i va inspirar profundament, per darrera vegada. Encara assegut a la seva cadira, de sobte va balancejar-se cap endavant i va acabar picant amb el front sobre la taula, just a sobre del contracte que estava a punt de firmar. Entre els dits polze i índex encara aguantava la seva ploma estilogràfica marca Montblanc.
Només en Higgins, una garrapata que trevallava a Recursos Humans, i jo estàvem amb ell, dins de la sala executiva de la companyia, a la planta 19 del edifici. Ens vam mirar, aterrats. Passaven uns minuts de les nou de la nit, i no quedava ningú més a les oficines. Ràpidament li vaig prendre el pols a en Walter Scott, el president de l’empresa on treballava des de feia cinc anys. “Està mort”, vaig anunciar.
La mort del nostre president, apart de per ell, també representava una gran putada per a mi. Havia estat treballant mesos per tancar aquell maleït contracte, plegant tard totes les nits i menjant merda dels del departament del Higgins, que no em volien pagar les hores extres: “En aquesta empresa, qui vulgui promocionar, les ha de fer sense queixar-se’n”, em deien.
En Higgins estava blanc, immòbil. Vaig pensar que havíem d’actuar ràpid, i agafant la mà inerte del senyor Scott sense ni tan sols tocar la seva ploma, vaig acabar d’imitar la seva firma als darrers fulls del feix. “Es pot saber que estàs fent?”, va reaccionar en Higgins, agafant-me del braç. Em vaig deslliurar amb violència, i mirant-li als ulls li vaig dir: “Aquest contracte s’ha de firmar sí o sí. M’estic jugant molt i si ho penses bé, això és només un formulisme. El president estava a punt de rubricar-ho, així que no estem fent res incorrecte o ilegal.”
Semblava ser que en Higgins no estava tan segur. Després d’un estira i arronça que va durar més de mitja hora, sembla que el vaig poder convèncer, i vam acordar deixar el cos del Walter recostat a sobre del contracte firmat i marxar amb discrecció. Quan el trobéssin el matí següent, diríem que una mica abans de les nou li havíem portat el contracte -que sens dubte seria vàlid amb la seva firma- i havíem tocat el dos.
Com que el notava nerviós i encara força confús, em vaig oferir a portar Higgins a casa seva amb el meu cotxe. “Quina és la teva adreça?”, li vaig preguntar amb tranquil·litat quan es recostava al seient del copilot. El seu rostre estava encara pàlid, suava de cap a peus, i les seves mans no podien parar de tremolar.
Al matí següent, en arribar a les oficines, tot el personal estava esvalotat. Dues ambulàncies i uns quants cotxes de policia es creuaven sense ordre al carrer. Al entrar a la recepció del primer pis, un guardia de seguretat em va dir que havien trobat mort en Walter Scott. Jo vaig posar cara de sorprés i em vaig derrumbar amb els ulls plorosos en un dels sofàs del vestíbul, tot envoltat de companys.
Encara seia allà quan als deu minuts va arribar el director de recursos humans. Ens va fer callar a tots i amb rostre molt seriós ens va anunciar: “A més del nostre estimat president, amb molt dolor us he de comunicar que aquesta mitja nit han trobat en Higgins estimbat al terra, davant del seu apartament. Sembla un suicidi. Ah, i m’acaba de trucar el client. No volen aquesta publicitat. Han cancel·lat el contracte”. En aquell moment, em vaig posar a plorar, ara sí amb total sinceritat.